El riu sempre m'acompanyarà

 

Hui m’acomiade d’aquest pont que m’ha vist créixer tant com a alumna, com a docent en pràctiques. Feia anys travessava el riu juntament amb la meua amiga per a ser alumnes de Batxillerat, sense saber quina carrera estudiaríem i sense saber què faríem. L’única cosa que teníem clara era que aquest riu sempre ens uniria.

Ara travesse el riu amb un gran recorregut a l’esquena, duc una motxilla carregada d’anècdotes, de vivències, de situacions noves, però sobretot de moltíssima felicitat. En aquest moment, es retroben l’Ainhoa alumna de Batxillerat, i l’Ainhoa docent en pràctiques, per a contar-se com han acabat ací i que els espera en el futur.

He de dir que he travessat aquest riu infinites vegades, però mai m’havia parat a pensar tot el que he viscut per a arribar fins ací. Hui a l’aula de Batxillerat hi havia diversos alumnes “tristos” perquè havien suspés unes quantes assignatures i, per tant, seguir en Batxillerat ho veien una mica difícil.

Davant d’aquesta situació, els he volgut transmetre un missatge que a mi m’haguera agradat escoltar: la vida és molt llarga i hi ha mil camins que et porten on tu vulgues (la universitat) i el Batxillerat tan sols és una porta, però hi ha moltíssimes més opcions que et permeten estudiar una carrera universitària.

En definitiva, m’he quedat un parell de minuts observant el riu, el pont… I recordant tots els moments que he viscut ací.

L'últim dia

 

Hui és l’últim dia de pràctiques i no puc deixar de pensar que al llarg d’aquests mesos he aprés considerables coneixements, tant dels docents com dels alumnes.

Feia un parell de mesos, tornava de nou a l’institut, però en aquest cas com a alumna en pràctiques, i no podia evitar tenir uns nervis nous, una gran incertesa, però també moltes ganes de començar. En canvi, ara, no vull acabar les pràctiques perquè han sigut un viatge inoblidable en el qual m’he enriquit i he assolit noves idees del que significa educar.

L’alumnat feia com que no sabia que era el meu últim dia (jo els ho agraïsc perquè estava molt nerviosa), però quan m’he acomiadat d’ells, no he pogut evitar emocionar-me.

De tots els cursos he aprés i he madurat, però amb l’alumnat de l’ESO he establit un vincle que mai haguera pogut imaginar. Ells no ho saben, però, per molts anys que passen, jo sempre els tindré en la memòria, perquè des del primer dia em van obrir els braços i van confiar en mi.

També m'acomiade dels meus companys de pràctiques que sense ells aquesta experiència no hauria sigut igual. 

L'alumnat de Batxillerat

 

L’alumnat de Batxillerat aquesta setmana tenia examen de l’apartat de literatura i llengua que jo els havia explicat: Isabel de Villena, Jaume Roig, Joan Roís de Corella, les veus del discurs, els elements modalitzadors, entre d’altres.

Amb aquest alumnat sol ser més complicat establir una relació perquè senten més pressió per la PAU, estan més centrats en el temari i, sovint, no solen distraure’s.

De fet, m’agradaria destacar el cas d’una alumna llatinoamericana que acaba d’arribar i ja domina més la llengua catalana que alguns alumnes que han estat escolaritzats tota la vida en línia en valencià. Aquesta alumna em va contar que valora la diversitat de llengües i que en arribar a casa sempre intenta aprendre un poc més i, d’aquesta manera, estar al mateix nivell que els seus companys.

Però tant aquesta alumna com molts altres companys, els apartats de llengua (fonètica, pronoms febles, sintaxi) els resulten complicats, per tant, durant unes setmanes hem estat fent exercicis i practicant amb l’objectiu que el dia de l’examen sàpien fer-ho correctament.

Ara mateix, el meu tutor ha d’estar corregint els exàmens i espere que hagen eixit bé. He de dir que l’apartat d’Isabel de Villena que els vaig explicar, quasi tot l’alumnat, el va fer bé a l’examen (m’ho va confessar el meu tutor).

La situació d'aprenentatge

Fa unes setmanes, vaig realitzar la meua situació d’aprenentatge a l’alumnat de 2n d’ESO i feia molts mesos que no sentia aquests nervis, aquest sentiment de preocupació, però sobretot tenia una gran curiositat i moltíssimes ganes per veure com reaccionaria l’alumnat.

Durant setmanes vaig estar anant a la biblioteca municipal buscant llibres de novel·la negra que pogueren entendre els alumnes i que, a més, despertara la seua curiositat i les ganes de començar a llegir i, en alguns casos, de continuar llegint.

No mentiré, van ser unes setmanes difícils en les quals sols m’imaginava com seria la classe, com reaccionarien, quines activitats els agradarien més... i de sobte va arribar el dia.

Aquell dia em va passar el temps volant, era totalment conscient que havia d’esprémer aquest moment i gaudir-lo. Tanmateix, va començar la classe i quan em vaig adonar estava sonant el timbre, anunciant que ja s’havia acabat la classe.

L’alumnat, en sentir el timbre, va reaccionar tal com jo m’havia imaginat: NOOO, JA S’HA ACABAT L’HORA??? Aquesta frase, que per a ells seria insignificant, per a mi va ser la recompensa més gran que em podrien haver donat. A més, en eixir de l’aula, el meu tutor (home de poques paraules, però sàvies) em va dir: Enhorabona (amb un gran somriure que no podia evitar).

Jo em quede en aquests dos moments que sens dubte mai oblidaré: l’admiració dels meus alumnes i la del meu tutor.

El personal de neteja

Com a filla d’una dona de la neteja, sempre he intentat inculcar als meus companys de classe la importància de tenir l’aula neta, de no embrutar els banys i sobretot d’actuar com a persones civilitzades.

Ara com a docent en pràctiques, faig el mateix, intente transmetre als alumnes que el paper del personal de neteja no és netejar tot el femer que ells deixen, sinó mantenir un espai que ha d’estar net, encara més net.

En l’institut, només entrar a l’aula, hi ha dins la porta un paper en el qual les dones de la neteja marquen com està l’aula eixe dia. És a dir, només obrir la porta de l’aula, el personal de neteja ha de marcar amb una X de més neta a més bruta. Amb aquesta iniciativa es pretén conscienciar als alumnes de la importància de tenir un espai net i de donar reconeixement al personal de neteja. A més, a final de curs l’aula que haja estat més vegades neta, rebrà un premi (un esmorzar).

Quan vaig veure per primera vegada aquesta iniciativa, no vaig poder evitar emocionar-me perquè, sovint, quan pensem en un col·legi, les figures que ens venen al cap són els docents, el personal de consergeria o de secretaria, però el personal de neteja també existeix i m’atrevisc a dir, que sense elles i ells, un col·legi/institut no podria funcionar.

Recorde que fa mesos, al col·legi on treballava ma mare, pel dia de la dona van fer una fotografia a totes les dones que treballaven allí i entre aquestes, hi estava ma mare. Realment, és un orgull que reconeguen el seu esforç i treball, encara que en general cal que conscienciem més a l’alumnat del gran paper que fa el personal de neteja.

El pati

 

Les guàrdies solen ser, la major part de les vegades, avorrides. Sovint has d’estar en el corredor vigilant que els alumnes estiguen a classe, que no s’haja quedat ningú “tancat” al bany i que tot funciona a la perfecció.

Però hui ha sigut un dia diferent, una professora no ha pogut vindre a classe i tant el tutor com jo hem estat de guàrdia en el pati. A causa del bon temps, i com que la professora no ha deixat cap tasca per a l'alumnat, hem decidit eixir al pati a jugar a futbol.

En un primer moment, tant el tutor com jo estàvem vigilant i supervisant que tothom estiguera jugant i fent esport. Tanmateix, un alumne havia proposat jugar alumnes VS professors i vam acabar acceptant.

Ha sigut un partit molt divertit, i hem pogut desdibuixar la línia, professors/alumnes, durant uns instants, per a poder gaudir de l'esport, riure i millorar la confiança, fins al punt que alguns alumnes em van confessar algun dels seus problemes per tal de poder-los aconsellar. Sobretot, m'enduc un molt bon record d'aquest dia.

La classe sola

Hui a l’institut he viscut una situació nova que, sense ser-ne conscient, m’ha fet veure que soc capaç d’enfrontar-me a una aula sola i, a més, fer-ho bé.

L’alumnat de Batxillerat tenia un examen final i no han pogut acabar-lo a temps. Jo sabia que després tocava fer classe en un grup de 2n d’ESO que, segons altres professors, són etiquetats com a “conflictius”, i m’imaginava que si no arribàvem a hora a classe començarien a cridar i a fer soroll pel corredor. És per això que li he dit al meu tutor que anava jo davant i els feia la classe fins que ell tornara.

La reacció del meu tutor ha sigut de sorpresa (per la meua iniciativa i valentia), de seguida m’ha dit que, en cas que la classe es portara malament, avisara al professor de guàrdia i de seguida pujava ell a classe.

I, efectivament, tal com pujava l’escala, he vist a tot l’alumnat en el corredor cridant, fent soroll… Però els he dit d’entrar a l’aula i que jo faria hui la classe i, sorprenentment, m'han fet cas.

En estar dins l’aula, els he dit que anàvem a llegir i a corregir unes activitats, i la classe ha anat a la perfecció. De fet, un cop ha vingut el tutor m’ha felicitat per saber controlar la classe i fer front a la situació.

Això sí, jo els havia promés que els últims minuts de classe els deixaria estudiar música si es portaven bé… i vaig acabar en el cap com un bombo per culpa de la flauta…

Alumnes nous

 

En l’aula de 2n d’ESO ha arribat un alumne nou dels Estats Units i com és evident, l’alumne desconeix per complet la llengua catalana i castellana, i, per tant, empra l’anglés per a parlar amb els companys.

Tot i que a l’institut hi ha una aula d’acollida i en la majoria de les classes s’empra la codocència, amb aquest alumne s’està fent complicat el procés d’ensenyament.

En un primer moment, va vindre un membre docent a l’aula i es va endur a aquest alumne a una aula buida per a poder començar a aprendre la llengua. Tanmateix, l’alumne nou prefereix no aprendre la llengua catalana (i, de vegades, tampoc la llengua castellana) perquè ell s’estima més fer servir l’anglés. En l’aula d’acollida tampoc poden fer-li classe perquè no s’interessa per aprendre el vocabulari bàsic i, per tant, no s’adapta a l’aula.

Tot i això, el problema principal comença quan l’alumnat es dirigeix a ell en castellà, perquè consideren que és més important que aprenga castellà que valencià. En aquest moment, tant el docent com jo vam decidir intervindre assenyalant que aprendre català no impedeix aprendre castellà, sinó que pot facilitar-ho i que és molt enriquidor tenir l’oportunitat d’aprendre una llengua nova i, per tant, haurien d’ajudar-lo.

La fotografia

 

Tot i que al llarg d’aquest dietari he comentat aspectes relacionats amb l’assignatura de Valencià, els alumnes o l’institut, també m’agradaria reflexionar al voltant del paper dels docents.

En aquest institut, els membres docents han treballat conjuntament amb l’objectiu de millorar la qualitat educativa, les instal·lacions i, fins i tot, l’ambient d’aula, però han oblidat cuidar l’alumnat de pràctiques.

No fa molt de temps, la majoria dels membres docents es van fotografiar a la porta de l’institut reivindicant l’ús de la llengua i una millor qualitat educativa. Ara bé, a l’alumnat de pràctiques ni se’ns va avisar que s’havia de dur la samarreta ni tampoc que s’anaven a fotografiar.

Encara que aquests fets són circumstancials i no tenen major importància, sí que ens deixa un mal record i em fa pensar que, sovint, alguns docents no són capaços de valorar que importants són els alumnes que estan en pràctiques.

El pavelló

L’alumnat de 2n d’ESO hui no ha tingut classe de Valencià (ni de cap altra assignatura) perquè han assistit a un torneig de Colpbol al pavelló municipal.

El colpbol és un esport que m’agrada moltíssim i que quan era alumna gaudia jugant-lo perquè era com una barreja de diversos esports, els quals feien l’assignatura d’educació física molt més divertida.

Tot i que m’ha sabut greu no fer classe amb els alumnes de 2n d’ESO, no he pogut evitar pensar que de debò, quan jo era alumna, hagueren fet aquestes activitats i poder eixir de la classe durant un dia sencer.

Comentant amb els alumnes la meua “devoció” per aquest esport, ells em van animar a anar al pavelló a veure’ls jugar. I, en aquest moment, no vaig pensar la resposta i vaig dir que SÍ sense pensar-ho.

I així va ser, em vaig plantar en mig del pavelló municipal a veure com els meus alumnes gaudien d’un dia de cooperació i d’esport. M’agradaria destacar que quan l’alumnat em va veure en les grades no va poder evitar un somriure d’alegria.

En definitiva, soc conscient que ser docent no sols és encoratjar l’alumnat dins l’aula, sinó també fora d’aquesta.

El Llopis Talent

Aquesta setmana ha tingut lloc el Llopis Talent, és a dir, un certamen de tipus cultural en el qual l'alumnat puja dalt d'un escenari i realitza un espectacle davant de la resta de l'institut. L'activitat que du a terme pot ser variada: certàmens musicals, balls, monòlegs, escenes dramàtiques o jocs de màgia, entre d'altres.

Aquest certamen és fonamental perquè permet que l'alumnat perda la por escènica i a més, potencie les seues habilitats socials. El Llopis Talent es du a terme des de fa uns anys i, a poc a poc, ha anat tenint una gran acceptació per part de l'alumnat. Convé assenyalar que hi ha un jurat format per 5 membres docents de diverses especialitats (música, art, teatre, entre d'altres), així com un premi per a cada categoria.

Personalment, quan era estudiant, aquest certamen no es duia a terme i, per tant, desconeixia el funcionament. No obstant això, l'altre dia parlant amb una alumna de 1r de Batxillerat, em vaig adonar de la importància de premiar el parlar en públic i perdre les pors.

Aquesta alumna que va participar en la modalitat de monòleg, em va contar que estava molt nerviosa perquè l'any passat va estar a punt de no eixir a l'escenari per por. Tot i que la vaig encoratjar a participar en el concurs, no vaig poder evitar pensar que era molt valenta, perquè ara mateix jo també tindria por d'eixir a un escenari a parlar.

El més important d'aquesta anècdota és que parlant i parlant amb l'alumna em va confessar que en un apartat del monòleg parlava dels professors de Valencià, però que havia afegit un apartat per a parlar de mi perquè considerava que era molt valenta per fer classe davant de 30 alumnes. En aquest moment, no vaig poder evitar somriure i pensar que, sense ser conscient m'estic guanyant l'afecte d'aquests alumnes.

La visita de l'autor a l'aula

 

L'autor Enric Senabre ha vingut aquesta setmana a l'institut amb l'objectiu de comentar el seu llibre L'infinit a les teues mans i resoldre els dubtes que pogueren tenir els estudiants.

Com que nosaltres ja sabíem que l'autor anava a vindre a l'aula, vam proposar a l'alumnat que cadascun havia de realitzar en casa una sèrie de preguntes que li farien a l'autor. D'aquesta manera, nosaltres, abans de la xarrada, podíem veure quines eren les preguntes que més es repetien, ajudar-los a formular de manera més clara els dubtes i orientar a l'alumnat a elaborar preguntes més profundes, entre d'altres.

La xarrada va ser tot un èxit perquè l'alumnat es va quedar fascinat amb el llibre i, a més, ara tenint a l'autor en persona podien resoldre els seus dubtes. Al principi l'alumnat tenia vergonya i no volia parlar, però a poc a poc, van agafar més confiança i, finalment, la xarrada va ser molt beneficiosa i útil.

De fet, mai se sap si entre aquests alumnes s'amaga un escriptor nou…

La fira del llibre

 

La fira del llibre és una activitat cultural en què l'alumnat, famílies i docents poden intercanviar llibres i experiències lectores. Tot i això, aquesta fira és la primera vegada que es realitza a l'institut amb el lema «Llibre x Llibre».

Aquesta proposta cultural sorgeix a partir de la iniciativa de diversos departaments de l'institut, com són el d'Anglés, Castellà, Francés, Valencià i Grec. La finalitat d'aquesta fira és fomentar la lectura, encuriosir l'alumnat perquè continueu llegint, intercanviar opinions i descobrir nous autors, entre d'altres.

Per a poder participar en aquesta fira, calia que l'alumnat portara de casa un llibre que ja no utilitzara o que ja no anara a tornar a llegir, i a canvi rebia un tiquet.

A l'hora del pati s'ha donat el tret d'eixida, i juntament amb l'equip docent, hem començat a muntar les taules, a organitzar els llibres i, a col·locar les cistelles amb el punt de llibre i les llepolies que es regalaven a cada persona que agafava un llibre.

És important assenyalar que, tot i ser la primera fira del llibre, ha sigut tot un èxit perquè tant les famílies, com els docents i els alumnes s'han implicat en la causa i, per tant, hem pogut incentivar la lectura d'una manera divertida.

La setmana de la lectura

Al llarg d'aquesta setmana, l'alumnat de 2n d'ESO ha tingut unes classes diferents, és a dir, en compte de donar els continguts del llibre i després fer les activitats, el docent i jo hem decidit que en aquestes sessions l'alumnat llija el llibre de lectura.

Com que està previst que al final de la setmana vinga l'autor a l'aula, a fi de comentar el llibre i respondre a les preguntes que els alumnes vulguen fer-li, hem decidit que és millor que els alumnes lligen el llibre a classe amb l'objectiu de fomentar la lectura i començar certs debats o torns de preguntes per a comprovar que tots els alumnes han comprés el llibre i el contingut.

El llibre titulat L'infinit a les teues mans d'Enric Senabre té com a finalitat conscienciar als joves de l'addicció al telèfon mòbil i com a partir d'un missatge sense importància, es pot començar una relació de ciberassetjament.

Tot i que la idea de deixar que l'alumnat poguera llegir a l'aula era bona, després es va convertir en tot el contrari. És a dir, l'alumnat no llegia perquè el que feien era mirar el rellotge o bé molestar als companys que sí que estaven llegint.

No obstant això, entre tots els alumnes d'un curs de 2n d'ESO, n'hi ha un que està aprenent la llengua perquè acaba d'arribar d'Ecuador i no sap parlar valencià, tot i això, des del primer dia el vaig animar a preguntar i a no tenir vergonya de parlar valencià. I mentre estàvem fent la lectura, se'm va acostar amb el llibre assenyalant totes aquelles paraules que no entenia a fi que jo li resolguera el dubte i, d'aquesta manera, entendre el significat.

En definitiva, la lectura a l'aula és una tasca pendent que cal millorar en tots els cursos perquè, malauradament, l'alumnat està mancat d'hàbit lector i, per tant, de comprensió lectora. 

Les primeres vacances de Pasqua com a docent en pràctiques

Les vacances són sempre uns dies esperats, tant pels alumnes com pels docents, perquè són uns dies de desconnexió, de connectar amb la família, de gaudir de les festes o d'avançar aquells treballs que tens a mitges...

Personalment, he fet totes aquestes situacions que he esmentat anteriorment, però sobretot he fet una cosa que mesos enrere no m'imaginaria: trobar a faltar les classes, l'alumnat, la rutina, les xarrades i les reflexions a l'hora del pati...

Així mateix, durant aquestes vacances també he experimentat un sentiment nou, perquè en el lloc on visc són festes patronals i, per tant, hi havia ambient a tot arreu: atraccions de fira, diversos esdeveniments culturals, processons, entre d'altres. I en cada lloc em trobava alumnes que em cridaven des de dalt de les atraccions, des d'un carrer secundari, o des de dins de la processó: AINHOAAAA, AINHOAAA, AINHOAAA!!!!!

El fet que l'alumnat tinga ganes de xarrar amb mi pel carrer, de saber de mi, de recordar-me que els agrada com faig les classes, són vivències que no puc descriure amb paraules. De fet, soc una persona que li sol fer vergonya saludar o parlar pel carrer, però durant aquestes vacances, tan sols volia eixir de casa i poder trobar-me algun alumne i estar una estona parlant de qualsevol cosa. 

En definitiva, abans de començar les pràctiques no hauria imaginat que aquest sentiment poguera existir i, sobretot, que m'agradaria tant la docència.