El meu primer dia de pràctiques ha començat pujant el pont, el mateix que travessava feia anys. Encara que hui no estic baix del pont amb la motxilla esperant a la meua amiga per a començar a córrer perquè fem tard a classe; sinó que hui el travesse amb una carpeta baix del braç i amb nous sentiments difícils d'explicar amb paraules.
He entrat per la porta de l'institut a les 8:00 h entre els alumnes de manera que ells no s'han adonat que jo no soc una alumna més; de fet, la conserge m'ha preguntat si era una alumna nova i si necessitava ajuda, en compte de preguntar-me si era una professora en pràctiques (conseqüències de no aparentar l'edat que tinc).
He tornat a l'institut on vaig fer batxillerat, però no com a alumna, sinó com a docent. I, per tant, ara estic asseguda en la taula del professor. Les instal·lacions estan igual, les classes conserven aquelles històries que nosaltres vam crear, encara que jo he canviat.
Quan he entrat a l’aula, els alumnes estaven mirant-me fixament, amb incertesa i curiositat per saber qui era, he sentit nervis, però sobretot una gran motivació.
En definitiva, la tria del meu nom del blog respon principalment a la relació entre el pont i l'institut perquè, sovint, un pont no sols uneix dos camins, sinó també dues etapes.
Els ponts no només salven rius, sinó també el temps.
ResponEliminaI tu ara creues el pont, en un camí al passat.
Hi ha una bellesa especial en tornar al lloc on una vegada vas aprendre a mirar el món, i fer-ho ara amb la mirada invertida: no des del pupitre, sinó des de la frontera delicada de la taula del professorat.
La metàfora és bonica: travessar el pont sobre el Xúquer amb carpeta en lloc de motxilla és, en realitat, travessar-te a tu mateixa.
Això és un joc d'espills entre l’adolescent que vas ser i la docent que comença a prendre forma. Les parets són les mateixes —dius— però tu has canviat. I és en aquest canvi on habita la clau: no has tornat per repetir la història, sinó per escriure’n de noves, per acompanyar altres veus joves en el seu propi relat.
Que la conserge et confonga amb una alumna és, potser, una altra metàfora bonica: encara tens fresca la memòria de qui seu a l’altra banda. La proximitat amb la mirada estudiantil és un privilegi!
Els nervis del primer dia són el tribut que paguem per estimar allò que fem. Si fora una rutina res no ens importaria. Començaràs ara a construir ponts invisibles...
Continua escrivint aquest diari com qui deixa pedres blanques al camí.
Endavant. Ja estàs, sense adonar-te’n del tot, a l’altra banda.
Hola per ací,
ResponEliminaM'enxisa molt la metàfora del pont perquè reflecteix clarament el pas d’alumna a docent, però també em fa pensar en com esta doble mirada pot ser un avantatge a l’aula.
I un altre aspecte, el fet d’haver estat en el mateix centre pot ajudar-te a entendre millor l’alumnat, encara que també pot generar certes expectatives pròpies. Jo seguiré "dorotejant" per a veure més coses pel blog.