L’alumnat de 2n d’ESO hui no ha tingut classe de Valencià (ni de cap altra assignatura) perquè han assistit a un torneig de Colpbol al pavelló municipal.
El colpbol és un esport que m’agrada moltíssim i que quan era alumna gaudia jugant-lo perquè era com una barreja de diversos esports, els quals feien l’assignatura d’educació física molt més divertida.
Tot i que m’ha sabut greu no fer classe amb els alumnes de 2n d’ESO, no he pogut evitar pensar que de debò, quan jo era alumna, hagueren fet aquestes activitats i poder eixir de la classe durant un dia sencer.
Comentant amb els alumnes la meua “devoció” per aquest esport, ells em van animar a anar al pavelló a veure’ls jugar. I, en aquest moment, no vaig pensar la resposta i vaig dir que SÍ sense pensar-ho.
I així va ser, em vaig plantar en mig del pavelló municipal a veure com els meus alumnes gaudien d’un dia de cooperació i d’esport. M’agradaria destacar que quan l’alumnat em va veure en les grades no va poder evitar un somriure d’alegria.
En definitiva, soc conscient que ser docent no sols és encoratjar l’alumnat dins l’aula, sinó també fora d’aquesta.
La teua “devoció” pel colpbol acaba convertint-se en una manera d’acostar-te a l’alumnat fora de l’aula. El somriure quan et veuen a les grades diu molt: també se’ls acompanya així, mostrant interés per allò que viuen i gaudeixen. Ser docent, efectivament, també és estar present més enllà de la classe.
ResponElimina