Les vacances són sempre uns dies esperats, tant pels alumnes com pels docents, perquè són uns dies de desconnexió, de connectar amb la família, de gaudir de les festes o d'avançar aquells treballs que tens a mitges...
Personalment, he fet totes aquestes situacions que he esmentat anteriorment, però sobretot he fet una cosa que mesos enrere no m'imaginaria: trobar a faltar les classes, l'alumnat, la rutina, les xarrades i les reflexions a l'hora del pati...
Així mateix, durant aquestes vacances també he experimentat un sentiment nou, perquè en el lloc on visc són festes patronals i, per tant, hi havia ambient a tot arreu: atraccions de fira, diversos esdeveniments culturals, processons, entre d'altres. I en cada lloc em trobava alumnes que em cridaven des de dalt de les atraccions, des d'un carrer secundari, o des de dins de la processó: AINHOAAAA, AINHOAAA, AINHOAAA!!!!!
El fet que l'alumnat tinga ganes de xarrar amb mi pel carrer, de saber de mi, de recordar-me que els agrada com faig les classes, són vivències que no puc descriure amb paraules. De fet, soc una persona que li sol fer vergonya saludar o parlar pel carrer, però durant aquestes vacances, tan sols volia eixir de casa i poder trobar-me algun alumne i estar una estona parlant de qualsevol cosa.
En definitiva, abans de començar les pràctiques no hauria imaginat que aquest sentiment poguera existir i, sobretot, que m'agradaria tant la docència.
Molt ben descrit aquest nou sentiment, aquesta nova sensació d'eixir de l'anonimat. La veritat és qu és un punt d'inflexió vital, que canvia prou coses del teu dia a dia. De la teua manera de ser al món, al teu poble en concret.
ResponElimina