La primera setmana de pràctiques sempre arriba carregada de grans expectatives i de molts nervis. Durant mesos imagines com serà posar-te davant d’una aula, com reaccionarà l’alumnat, si et prestaran atenció i, sobretot, quin tipus de docent seràs, però fins que no hi entres de veritat, no entens el pes que suposa ocupar aquell espai.
Aquests primers dies han estat intensos, tot i que des d’una calma aparent. He passat per tots els cursos, he fet classe a cada grup, i en cada aula he descobert una atmosfera diferent: mirades curioses, silencis expectants, alguna distracció inevitable i, sobretot, la sensació constant d’estar aprenent tant com ensenyant.
M’he sentit molt acompanyada pels estudiants des del primer moment, i això m’ha donat una confiança que no sabia si acabaria tenint. He gaudit fent-los classe, compartint lectures i preguntes, i confirmant que ensenyar no és només explicar continguts, sinó créixer junts dins de l’aula.
Un dels moments més significatius ha sigut explicar autors que, sense haver-ho previst, ja sent que m’acompanyaran sempre: Bernat Metge, Jaume Roig i Isabel de Villena. Preparar les seues obres m’ha obligat a rellegir, a qüestionar-me, a buscar la manera d’acostar textos medievals a adolescents del segle XXI.
També he treballat els diferents tipus de novel·la, intentant que entengueren que darrere de cada història hi ha una intenció, una estructura, una mirada concreta sobre el món. Parlar de la novel·la romàntica, històrica o fantàstica no ha sigut només una explicació teòrica; ha sigut una invitació a llegir amb més consciència.
No tot ha sigut fàcil. Els nervis del primer dia, la por de no saber respondre a alguna pregunta, el dubte constant de si estàs fent-ho bé. Justament en eixe moment d’inseguretat he comprés que ser docent no implica tindre totes les respostes, sinó saber plantejar les preguntes adequades.
A més, voldria destacar un detall que, encara que pot semblar menor, per a mi ha sigut significatiu: la dona de consergeria ja comença a reconéixer-me i, a poc a poc, ha deixat de confondre’m amb una alumna. És un gest senzill, però que em fa sentir que vaig ocupant el meu lloc al centre i que, progressivament, m’integre en la dinàmica del dia a dia com a una docent més.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada