Hui m’acomiade d’aquest pont que m’ha vist créixer tant com a alumna, com a docent en pràctiques. Feia anys travessava el riu juntament amb la meua amiga per a ser alumnes de Batxillerat, sense saber quina carrera estudiaríem i sense saber què faríem. L’única cosa que teníem clara era que aquest riu sempre ens uniria.
Ara travesse el riu amb un gran recorregut a l’esquena, duc una motxilla carregada d’anècdotes, de vivències, de situacions noves, però sobretot de moltíssima felicitat. En aquest moment, es retroben l’Ainhoa alumna de Batxillerat, i l’Ainhoa docent en pràctiques, per a contar-se com han acabat ací i que els espera en el futur.
He de dir que he travessat aquest riu infinites vegades, però mai m’havia parat a pensar tot el que he viscut per a arribar fins ací. Hui a l’aula de Batxillerat hi havia diversos alumnes “tristos” perquè havien suspés unes quantes assignatures i, per tant, seguir en Batxillerat ho veien una mica difícil.
Davant d’aquesta situació, els he volgut transmetre un missatge que a mi m’haguera agradat escoltar: la vida és molt llarga i hi ha mil camins que et porten on tu vulgues (la universitat) i el Batxillerat tan sols és una porta, però hi ha moltíssimes més opcions que et permeten estudiar una carrera universitària.
En definitiva, m’he quedat un parell de minuts observant el riu, el pont… I recordant tots els moments que he viscut ací.
Hi ha una cosa molt bonica en aquesta imatge final (en aquestes fotos on el pont damunt el Xúquer és protagonista): el riu com a corrent que no s’atura, però que guarda memòria de tot el que hem viscut a la seua vora.
ResponEliminaTravessar-lo ara ja no és només tornar a passar per un lloc conegut, sinó reconéixer la pròpia travessia: l’Ainhoa alumna i l’Ainhoa docent en pràctiques es troben en el mateix paisatge. I és molt valuós el missatge que deixes a l’alumnat: la vida és llarga, hi ha molts camins possibles i sempre podem trobar un altre pont per continuar.
Ai que bo, el final recupera la metàfora inicial del pont que he llegit i tanca el procés. Es veu clarament l’evolució personal i professional, així com el pes del vincle amb l’alumnat. Trobe que l'entrada reforça la idea que la docència no només és una experiència acadèmia sinó també emocional.
ResponEliminaQuina imatge tan bonica imaginar-te projectant una barreja entre passat i futur mentre observes el riu. La fi de les pràctiques ha sigut per a tots un xoc emocional que, de segur, sempre recordarem amb estima.
ResponElimina