El riu sempre m'acompanyarà

 

Hui m’acomiade d’aquest pont que m’ha vist créixer tant com a alumna, com a docent en pràctiques. Feia anys travessava el riu juntament amb la meua amiga per a ser alumnes de Batxillerat, sense saber quina carrera estudiaríem i sense saber què faríem. L’única cosa que teníem clara era que aquest riu sempre ens uniria.

Ara travesse el riu amb un gran recorregut a l’esquena, duc una motxilla carregada d’anècdotes, de vivències, de situacions noves, però sobretot de moltíssima felicitat. En aquest moment, es retroben l’Ainhoa alumna de Batxillerat, i l’Ainhoa docent en pràctiques, per a contar-se com han acabat ací i que els espera en el futur.

He de dir que he travessat aquest riu infinites vegades, però mai m’havia parat a pensar tot el que he viscut per a arribar fins ací. Hui a l’aula de Batxillerat hi havia diversos alumnes “tristos” perquè havien suspés unes quantes assignatures i, per tant, seguir en Batxillerat ho veien una mica difícil.

Davant d’aquesta situació, els he volgut transmetre un missatge que a mi m’haguera agradat escoltar: la vida és molt llarga i hi ha mil camins que et porten on tu vulgues (la universitat) i el Batxillerat tan sols és una porta, però hi ha moltíssimes més opcions que et permeten estudiar una carrera universitària.

En definitiva, m’he quedat un parell de minuts observant el riu, el pont… I recordant tots els moments que he viscut ací.

L'últim dia

 

Hui és l’últim dia de pràctiques i no puc deixar de pensar que al llarg d’aquests mesos he aprés considerables coneixements, tant dels docents com dels alumnes.

Feia un parell de mesos, tornava de nou a l’institut, però en aquest cas com a alumna en pràctiques, i no podia evitar tenir uns nervis nous, una gran incertesa, però també moltes ganes de començar. En canvi, ara, no vull acabar les pràctiques perquè han sigut un viatge inoblidable en el qual m’he enriquit i he assolit noves idees del que significa educar.

L’alumnat feia com que no sabia que era el meu últim dia (jo els ho agraïsc perquè estava molt nerviosa), però quan m’he acomiadat d’ells, no he pogut evitar emocionar-me.

De tots els cursos he aprés i he madurat, però amb l’alumnat de l’ESO he establit un vincle que mai haguera pogut imaginar. Ells no ho saben, però, per molts anys que passen, jo sempre els tindré en la memòria, perquè des del primer dia em van obrir els braços i van confiar en mi.

També m'acomiade dels meus companys de pràctiques que sense ells aquesta experiència no hauria sigut igual. 

L'alumnat de Batxillerat

 

L’alumnat de Batxillerat aquesta setmana tenia examen de l’apartat de literatura i llengua que jo els havia explicat: Isabel de Villena, Jaume Roig, Joan Roís de Corella, les veus del discurs, els elements modalitzadors, entre d’altres.

Amb aquest alumnat sol ser més complicat establir una relació perquè senten més pressió per la PAU, estan més centrats en el temari i, sovint, no solen distraure’s.

De fet, m’agradaria destacar el cas d’una alumna llatinoamericana que acaba d’arribar i ja domina més la llengua catalana que alguns alumnes que han estat escolaritzats tota la vida en línia en valencià. Aquesta alumna em va contar que valora la diversitat de llengües i que en arribar a casa sempre intenta aprendre un poc més i, d’aquesta manera, estar al mateix nivell que els seus companys.

Però tant aquesta alumna com molts altres companys, els apartats de llengua (fonètica, pronoms febles, sintaxi) els resulten complicats, per tant, durant unes setmanes hem estat fent exercicis i practicant amb l’objectiu que el dia de l’examen sàpien fer-ho correctament.

Ara mateix, el meu tutor ha d’estar corregint els exàmens i espere que hagen eixit bé. He de dir que l’apartat d’Isabel de Villena que els vaig explicar, quasi tot l’alumnat, el va fer bé a l’examen (m’ho va confessar el meu tutor).

La situació d'aprenentatge

Fa unes setmanes, vaig realitzar la meua situació d’aprenentatge a l’alumnat de 2n d’ESO i feia molts mesos que no sentia aquests nervis, aquest sentiment de preocupació, però sobretot tenia una gran curiositat i moltíssimes ganes per veure com reaccionaria l’alumnat.

Durant setmanes vaig estar anant a la biblioteca municipal buscant llibres de novel·la negra que pogueren entendre els alumnes i que, a més, despertara la seua curiositat i les ganes de començar a llegir i, en alguns casos, de continuar llegint.

No mentiré, van ser unes setmanes difícils en les quals sols m’imaginava com seria la classe, com reaccionarien, quines activitats els agradarien més... i de sobte va arribar el dia.

Aquell dia em va passar el temps volant, era totalment conscient que havia d’esprémer aquest moment i gaudir-lo. Tanmateix, va començar la classe i quan em vaig adonar estava sonant el timbre, anunciant que ja s’havia acabat la classe.

L’alumnat, en sentir el timbre, va reaccionar tal com jo m’havia imaginat: NOOO, JA S’HA ACABAT L’HORA??? Aquesta frase, que per a ells seria insignificant, per a mi va ser la recompensa més gran que em podrien haver donat. A més, en eixir de l’aula, el meu tutor (home de poques paraules, però sàvies) em va dir: Enhorabona (amb un gran somriure que no podia evitar).

Jo em quede en aquests dos moments que sens dubte mai oblidaré: l’admiració dels meus alumnes i la del meu tutor.

El personal de neteja

Com a filla d’una dona de la neteja, sempre he intentat inculcar als meus companys de classe la importància de tenir l’aula neta, de no embrutar els banys i sobretot d’actuar com a persones civilitzades.

Ara com a docent en pràctiques, faig el mateix, intente transmetre als alumnes que el paper del personal de neteja no és netejar tot el femer que ells deixen, sinó mantenir un espai que ha d’estar net, encara més net.

En l’institut, només entrar a l’aula, hi ha dins la porta un paper en el qual les dones de la neteja marquen com està l’aula eixe dia. És a dir, només obrir la porta de l’aula, el personal de neteja ha de marcar amb una X de més neta a més bruta. Amb aquesta iniciativa es pretén conscienciar als alumnes de la importància de tenir un espai net i de donar reconeixement al personal de neteja. A més, a final de curs l’aula que haja estat més vegades neta, rebrà un premi (un esmorzar).

Quan vaig veure per primera vegada aquesta iniciativa, no vaig poder evitar emocionar-me perquè, sovint, quan pensem en un col·legi, les figures que ens venen al cap són els docents, el personal de consergeria o de secretaria, però el personal de neteja també existeix i m’atrevisc a dir, que sense elles i ells, un col·legi/institut no podria funcionar.

Recorde que fa mesos, al col·legi on treballava ma mare, pel dia de la dona van fer una fotografia a totes les dones que treballaven allí i entre aquestes, hi estava ma mare. Realment, és un orgull que reconeguen el seu esforç i treball, encara que en general cal que conscienciem més a l’alumnat del gran paper que fa el personal de neteja.

El pati

 

Les guàrdies solen ser, la major part de les vegades, avorrides. Sovint has d’estar en el corredor vigilant que els alumnes estiguen a classe, que no s’haja quedat ningú “tancat” al bany i que tot funciona a la perfecció.

Però hui ha sigut un dia diferent, una professora no ha pogut vindre a classe i tant el tutor com jo hem estat de guàrdia en el pati. A causa del bon temps, i com que la professora no ha deixat cap tasca per a l'alumnat, hem decidit eixir al pati a jugar a futbol.

En un primer moment, tant el tutor com jo estàvem vigilant i supervisant que tothom estiguera jugant i fent esport. Tanmateix, un alumne havia proposat jugar alumnes VS professors i vam acabar acceptant.

Ha sigut un partit molt divertit, i hem pogut desdibuixar la línia, professors/alumnes, durant uns instants, per a poder gaudir de l'esport, riure i millorar la confiança, fins al punt que alguns alumnes em van confessar algun dels seus problemes per tal de poder-los aconsellar. Sobretot, m'enduc un molt bon record d'aquest dia.

La classe sola

Hui a l’institut he viscut una situació nova que, sense ser-ne conscient, m’ha fet veure que soc capaç d’enfrontar-me a una aula sola i, a més, fer-ho bé.

L’alumnat de Batxillerat tenia un examen final i no han pogut acabar-lo a temps. Jo sabia que després tocava fer classe en un grup de 2n d’ESO que, segons altres professors, són etiquetats com a “conflictius”, i m’imaginava que si no arribàvem a hora a classe començarien a cridar i a fer soroll pel corredor. És per això que li he dit al meu tutor que anava jo davant i els feia la classe fins que ell tornara.

La reacció del meu tutor ha sigut de sorpresa (per la meua iniciativa i valentia), de seguida m’ha dit que, en cas que la classe es portara malament, avisara al professor de guàrdia i de seguida pujava ell a classe.

I, efectivament, tal com pujava l’escala, he vist a tot l’alumnat en el corredor cridant, fent soroll… Però els he dit d’entrar a l’aula i que jo faria hui la classe i, sorprenentment, m'han fet cas.

En estar dins l’aula, els he dit que anàvem a llegir i a corregir unes activitats, i la classe ha anat a la perfecció. De fet, un cop ha vingut el tutor m’ha felicitat per saber controlar la classe i fer front a la situació.

Això sí, jo els havia promés que els últims minuts de classe els deixaria estudiar música si es portaven bé… i vaig acabar en el cap com un bombo per culpa de la flauta…