Fa unes setmanes, vaig realitzar la meua situació d’aprenentatge a l’alumnat de 2n d’ESO i feia molts mesos que no sentia aquests nervis, aquest sentiment de preocupació, però sobretot tenia una gran curiositat i moltíssimes ganes per veure com reaccionaria l’alumnat.
Durant setmanes vaig estar anant a la biblioteca municipal buscant llibres de novel·la negra que pogueren entendre els alumnes i que, a més, despertara la seua curiositat i les ganes de començar a llegir i, en alguns casos, de continuar llegint.
No mentiré, van ser unes setmanes difícils en les quals sols m’imaginava com seria la classe, com reaccionarien, quines activitats els agradarien més... i de sobte va arribar el dia.
Aquell dia em va passar el temps volant, era totalment conscient que havia d’esprémer aquest moment i gaudir-lo. Tanmateix, va començar la classe i quan em vaig adonar estava sonant el timbre, anunciant que ja s’havia acabat la classe.
L’alumnat, en sentir el timbre, va reaccionar tal com jo m’havia imaginat: NOOO, JA S’HA ACABAT L’HORA??? Aquesta frase, que per a ells seria insignificant, per a mi va ser la recompensa més gran que em podrien haver donat. A més, en eixir de l’aula, el meu tutor (home de poques paraules, però sàvies) em va dir: Enhorabona (amb un gran somriure que no podia evitar).
Jo em quede en aquests dos moments que sens dubte mai oblidaré: l’admiració dels meus alumnes i la del meu tutor.
M’alegre moltíssim que tot haja anat tan bé. La teua situació d’aprenentatge, que a més serà la base del teu TFM, ja ha tingut el millor senyal possible: que l’alumnat no volguera que acabara la classe. I l’“enhorabona” del tutor, amb somriure inclòs, confirma que darrere de tots els nervis hi havia una proposta ben pensada i molt ben portada a l’aula.
ResponElimina