La primera reunió d'avaluació

Uns dies enrere vaig assistir a la primera reunió d'avaluació, però en aquest cas, jo formava part de l'equip docent. La sensació va ser estranya, fins ara sempre la reunió d'avaluació havia sigut des del punt de vista d'una alumna, en canvi, ara entrava com a docent.

En entrar a la reunió, tot l'equip docent se'm va quedar mirant (hi hagué un moment que pensaren que era una alumna). La reunió va ser tal com pensava, tots els membres docents deien en veu alta les notes de l'alumnat i els professors de cada assignatura havien de dir els motius de la nota, i si proposaven algun canvi o comentaris de millora.

He de dir que el meu paper en aquesta reunió era, simplement, escoltar i observar. No obstant això, hi hagué un moment que els docents em van demanar la meua opinió en relació amb una circumstància de la matèria, perquè l'assignatura de Valencià: Llengua i Literatura tenia el nombre més gran d'alumnes suspesos. En aquest cas, estant d'acord amb el meu tutor, vaig assenyalar que s'hauria de punir més les errades ortogràfiques, sobretot amb els cursos de Batxillerat.

En definitiva, tot i els nervis que vaig sentir al principi de la reunió, hi repetiria més vegades, perquè va ser una experiència molt positiva i enriquidora. 

Les redaccions

Aquesta setmana, l'alumnat de batxillerat ha hagut de fer un text argumentatiu responent a la pregunta següent: Com a valencianoparlants tenim el dret de parlar en valencià a València en qualsevol establiment públic i privat?

En aquest moment, vaig demanar al meu tutor que em deixara corregir les redaccions i així, d'una banda, començava a avaluar activitats com a docent i, d'altra banda, veia quin era el pensament d'aquesta generació.

Malauradament (tot i que ja m'ho veia vindre), em vaig adonar de quina era la realitat. El nivell de valencià que hi havia en la major part de les redaccions era bastant baix. És a dir, no es tractava només d'algunes faltes d'ortografia puntuals (encara que la majoria de les faltes eren de nivell de primària), sinó de dificultats a l'hora d'utilitzar correctament la llengua i, fins i tot, els connectors. 

Pel que fa al pensament, la majoria dels alumnes expressaven que en els establiments públics era preferible fer servir el castellà, perquè és una llengua que la pot entendre tothom... Aquest fet ens porta a reflexionar sobre l'autoodi envers la nostra llengua.

No obstant això, em quede amb una pregunta que va escriure un dels alumnes: Com podem ser tan valencians per a defensar la llengua en falles, però la resta de l'any la menyspreem?

Setmana (complicada) d'exàmens

Després d'unes llargues setmanes de pràctiques, ha arribat el moment dels exàmens finals. Han sigut uns dies complicats, amb molts nervis i dubtes. Com a futura docent, aquesta setmana m'ha demostrat que ser docent va més enllà d'explicar, de corregir exàmens o activitats, encara que al llarg d'aquestes setmanes he hagut de corregir un fum d'activitats.

Al llarg d'aquests dies he vist com l'alumnat s'ha esforçat a entendre els continguts, a estudiar els apartats i com, a poc a poc, va creant el seu mètode d'estudi. He de confessar que durant aquests dies m'he vist reflectida en ells: els nervis, les pors, les inseguretats... No fa molt jo també estava asseguda en aquella aula.

A més, l'alumnat de tercer d'ESO s'examinava de tota la literatura que jo els havia explicat, fet que encara em posava més nerviosa i feia que em plantejara diverses preguntes, tot i que constantment em venia al cap una pregunta clau: s'haurà comprés el que he explicat?

Un dels moments que més m'ha cridat l'atenció és veure que confien en mi. S'ha anat teixint un vincle de confiança a partir dels seus dubtes, tant acadèmics com personals els quals he intentat resoldre amb sinceritat. I açò ha sigut una de les vivències que més m'han omplit durant aquesta experiència.

En definitiva, la setmana d'exàmens ha sigut dura, ja que estava plena de correccions a contrarellotge; tanmateix, ha sigut una setmana gratificant i de grans aprenentatges en aquest viatge anomenat pràctiques. 

Primera setmana i primeres classes

La primera setmana de pràctiques sempre és complicada, pel fet que les pel·lícules, sovint, ens han creat grans expectatives sobre com ser un bon docent. Les setmanes prèvies a començar les pràctiques, sols imaginar com t’enfrontaràs als conflictes de l’aula, si sabràs explicar correctament els continguts o si seràs capaç de mantenir l’atenció de l’alumnat durant més de 5 minuts... Tanmateix, fins que no hi estàs a dins, no comprens la importància que suposa fer front a una classe.

Exteriorment, tot semblava en calma, encara que interiorment era tot el contrari. Com a docent, he passat per tots els cursos; en aquest sentit, he fet classe a tots els grups i en cada aula han actuat molt diferent. Alguns m'han prestat atenció, altres parlaven per damunt meua o, inclús, hi havia alumnes que no reaccionaven.

No obstant això, al llarg d'aquesta setmana m'he sentit acompanyada per alguns estudiants, els quals m'han donat confiança per a continuar la tasca. Malgrat que alguns no em prestaven atenció, pesava més en la balança aquells que sí que ho feien. Per tant, he gaudit veient com l'alumnat m'escoltava, feia les tasques que jo els havia manat i quan em feien preguntes al voltant de l'assignatura.

Un dels moments més impactants ha sigut explicar els autors: Bernat Metge, Jaume Roig i Isabel de Villena. Fins ara els havia estudiat com a alumna, però ara els havia d'explicar com a docent. Per tant, he hagut de rellegir els seus textos per a explicar-los als alumnes i que ells els comprengueren. 

També vaig explicar els diversos tipus de novel·la que poden haver-hi, intentant que comprengueren que cada història té una finalitat. I, d'aquesta manera, cada vegada que llegiren una obra, saberen identificar de seguida quin tipus de novel·la era.

No mentiré, no tot ha sigut fàcil: els nervis, la por de no saber respondre a alguna pregunta o els dubtes de voler que l'alumnat et comprenga. És per això que he comprés que ser docent no implica saber totes les respostes, sinó tindre els recursos per a saber afrontar-les.

El primer dia

 

El meu primer dia de pràctiques ha començat pujant el pont, el mateix que travessava feia anys. Encara que hui no estic baix del pont amb la motxilla esperant a la meua amiga per a començar a córrer perquè fem tard a classe; sinó que hui el travesse amb una carpeta baix del braç i amb nous sentiments difícils d'explicar amb paraules. 

He entrat per la porta de l'institut a les 8:00 h entre els alumnes de manera que ells no s'han adonat que jo no soc una alumna més; de fet, la conserge m'ha preguntat si era una alumna nova i si necessitava ajuda, en compte de preguntar-me si era una professora en pràctiques (conseqüències de no aparentar l'edat que tinc). 

He tornat a l'institut on vaig fer batxillerat, però no com a alumna, sinó com a docent. I, per tant, ara estic asseguda en la taula del professor. Les instal·lacions estan igual, les classes conserven aquelles històries que nosaltres vam crear, encara que jo he canviat. 

Quan he entrat a l’aula, els alumnes estaven mirant-me fixament, amb incertesa i curiositat per saber qui era, he sentit nervis, però sobretot una gran motivació. 

En definitiva, la tria del meu nom del blog respon principalment a la relació entre el pont i l'institut perquè, sovint, un pont no sols uneix dos camins, sinó també dues etapes.