Les redaccions

Aquesta setmana l'alumnat de batxillerat ha hagut de fer un text argumentatiu responent a la pregunta següent: Com a valencianoparlants tenim dret de parlar en valencià a València en qualsevol establiment públic i privat?

En aquest moment, vaig demanar al meu guia que em deixara corregir les redaccions així, d'una banda, començava a avaluar activitats com a docent i, d'altra banda, veia quina era la mentalitat d'aquestes generacions.

Malauradament (tot i que ja m'ho veia vindre), m’he topat amb una realitat que convida a la reflexió. El nivell de valencià que apareix en la major part dels textos era bastant baix. És a dir, no es tracta només d’algunes faltes d'ortografia puntuals (encara que la majoria de les faltes eren de primària), sinó de dificultats a l’hora d’escriure amb seguretat, d’expressar idees amb claredat o d’utilitzar correctament la llengua, i fins i tot els connectors. 

Pel que fa a la mentalitat, és trist veure com la llengua catalana que és la nostra identitat i com la nostra cultura s'acaba destruint i menyspreant diàriament per les mateixes persones que la parlen. La majoria dels alumnes expressaven que en els establiments públics era preferible fer servir el castellà perquè és una llengua que la pot entendre tothom...

No obstant això, em quede amb una pregunta que va escriure un dels alumnes: Com podem ser tan valencians per a defensar la llengua en falles, però la resta de l'any la menyspreem?

Setmana (complicada) d'exàmens

Després d'unes llargues setmanes de pràctiques ha arribat el moment dels exàmens finals. Han sigut uns dies intensos, plens de nervis, dubtes i també de molt d’aprenentatge. Com a docent en pràctiques, aquesta experiència m’ha prermés ser conscient que l’aula és molt més que explicar continguts o corregir proves, encara que al llarg d'aquestes setmanes he corregit un fum d'activitats.

Durant aquests dies he aprés molt dels alumnes, com ara la seua manera d’afrontar els reptes, de l’esforç que fan i de com viuen cada moment amb certes inseguretats (em recorden a com actuava jo quan anava a l'institut). Per aquest motiu, puc afirmar que acompanyar-los en aquest procés m’ha fet créixer també a mi com a docent.

A més, l'alumnat de tercer d'ESO s'examinava de tota la literatura que jo havia explicat, fet que encara em posava més nerviosa i feia que em plantejara diverses preguntes, tot i que constantment em venia al cap una pregunta clau: s'haurà comprés el que he explicat?

Una de les coses que més m’ha emocionat és adonar-me que confien en mi. En els seus dubtes, en les seues preguntes i en la manera com s’acosten a parlar amb mi he pogut veure que, a poc a poc, s’ha anat construint un vincle de confiança. I aquest fet, sense dubte, és una de les parts més gratificants d’aquesta experiència.

En definitiva, la setmana d'exàmens ha sigut dura i de correccions a contrarellotge; tanmateix, ha sigut una setmana gratificant i de grans aprenentatges en aquest viatge anomenat pràctiques. 

Primera setmana i primeres classes

La primera setmana de pràctiques sempre arriba carregada de grans expectatives i de molts nervis. Durant mesos imagines com serà posar-te davant d’una aula, com reaccionarà l’alumnat, si et prestaran atenció i, sobretot, quin tipus de docent seràs, però fins que no hi entres de veritat, no entens el pes que suposa ocupar aquell espai.

Aquests primers dies han estat intensos, tot i que des d’una calma aparent. He passat per tots els cursos, he fet classe a cada grup, i en cada aula he descobert una atmosfera diferent: mirades curioses, silencis expectants, alguna distracció inevitable i, sobretot, la sensació constant d’estar aprenent tant com ensenyant.

M’he sentit molt acompanyada pels estudiants des del primer moment, i això m’ha donat una confiança que no sabia si acabaria tenint. He gaudit fent-los classe, compartint lectures i preguntes, i confirmant que ensenyar no és només explicar continguts, sinó créixer junts dins de l’aula.

Un dels moments més significatius ha sigut explicar autors que, sense haver-ho previst, ja sent que m’acompanyaran sempre: Bernat Metge, Jaume Roig i Isabel de Villena. Preparar les seues obres m’ha obligat a rellegir, a qüestionar-me, a buscar la manera d’acostar textos medievals a adolescents del segle XXI. 

També he treballat els diferents tipus de novel·la, intentant que entengueren que darrere de cada història hi ha una intenció, una estructura, una mirada concreta sobre el món. Parlar de la novel·la romàntica, històrica o fantàstica no ha sigut només una explicació teòrica; ha sigut una invitació a llegir amb més consciència.

No tot ha sigut fàcil. Els nervis del primer dia, la por de no saber respondre a alguna pregunta, el dubte constant de si estàs fent-ho bé. Justament en eixe moment d’inseguretat he comprés que ser docent no implica tindre totes les respostes, sinó saber plantejar les preguntes adequades.

A més, voldria destacar un detall que, encara que pot semblar menor, per a mi ha sigut significatiu: la dona de consergeria ja comença a reconéixer-me i, a poc a poc, ha deixat de confondre’m amb una alumna. És un gest senzill, però que em fa sentir que vaig ocupant el meu lloc al centre i que, progressivament, m’integre en la dinàmica del dia a dia com a una docent més.

El primer dia

 

El meu primer dia de pràctiques com a docent ha començat travessant el pont sobre el riu Xúquer, el mateix que travessava anys enrere amb la motxilla carregada d’apunts, llibres i pors. Encara que hui no estic baix del pont amb la motxilla esperant a la meua amiga per a començar a córrer perquè fem tard a classe; sinó que hui el creue amb una carpeta sota el braç i amb nous sentiments difícils d'explicar. 

He entrat per la porta de l'institut a les 8:00 h amb els alumnes de manera que ells no s'han adonat que jo no soc una alumna més; de fet, la conserge m'ha preguntat si era una alumna nova i si necessitava ajuda, en compte de preguntar-me si era una professora en pràctiques (conseqüències de no aparentar l'edat que tinc). Si algú m’haguera dit fa uns anys que tornaria a aquest institut com a docent, no sé si m’ho hauria cregut.

Torne al centre on vaig fer batxillerat, però ja no des del pupitre, sinó des de la taula del professorat. Les parets són les mateixes, les classes conserven aquelles històries que nosaltres vam crear, però jo he canviat. En cada racó de l'aula hi ha un record, una vivència o una anècdota compartida, una versió adolescent de mi que mai hauria imaginat que un dia tornaria, però en aquest cas per a ensenyar.

Quan he entrat a l’aula com a docent i he vist els alumnes mirant-me fixament, amb ulls plens d’incertesa i curiositat per saber qui era, he sentit nervis, sí, però sobretot una gran motivació. En aquell moment he pres consciència de la responsabilitat que comporta acompanyar-los en el seu procés d’aprenentatge.

En definitiva, la tria del meu nom del blog respon principalment a la relació entre el pont i l'institut perquè, sovint, un pont no sols uneix dos camins, sinó també dues etapes.